Hi ha moments en que no voldries viure, et deixes portar per les circumstancies com si fossin inevitables, mires com la lluna resta inquieta allà dalt ignotar, silenciosa del patiment. El món dona tantes voltes que t'agradaria allunyarte, no saps el que és cert i el que és pur teatre. Et sents sol, sola. Ets un ànima solitaria, inmutable, mai no descanses. Llavors trobes algú com tu i sents que us uniu que el món per fi s'atura que pots recolzarte en algú en ella, en ell. Un petó rere l'altre, riures, la calidesa d'uns braços al teu voltant, de algu entre els teus braços. Llavors els dubtes trenquen els petons i les abraçades, l'inseguretat trenca la calidesa dels moments. I et tornes a sentir sol terriblement sol. Pero a més pateixes perque coneixes que ho tenies i ho has perdut les llàgrimes salades es tornen amarges, tan amargues que no les pots empassar. Res no et fa alçar el cap més que intentar trobar-la, trobar-lo i no veus res... t'agafes a una esperança etéria i mai trobes descans. I estàs sol, totalment sol, intentant desfer un sentiment que segueix allà i no pots. Perquè no es tracta de estar junts, sinò no no estar sols.
I jo la vaig veure allà,
bressolada per la mar,
a la petita donzella,
no sabia estimar.
El meu cor es va trobar,
retornant a la donzella,
el cor cansat d'esperar,
trista, sola, peró bella.
Li vaig donar el cor,
ella encara el guarda,
pero li fa por l'amor.
Se que ningú llegirà aixo aixì que tant és simplement necessitava deixar-ho anar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario