Pequeños versos sin dueña

Y romper las olas,
y marcar el tempo,
y bailar a solas,
y beber del viento

Morir al instante,
a cada momento,
apreciar el cante,
decir lo que siento.

Ahí ella reposa ahora
entre hojas caídas,
brisa acalladora,
horas aburridas.

Así yo la busco,
sin querer la encuentro,
con un golpe brusco,
ya está ella dentro.

Arriesgar, decir,
como tantas veces.
Callar-me, morir,
dolor, tu ya creces?

Versos silenciosos
para una doncella,
labios amorosos,
Sonrisa más bella.




Andreu

Altre cop

Altre cop, altre cop la mateixa historia. Ja no tinc forces ni per seguir. Ara que per fi veia la llum rere les boires que em cobrien els últims mesos un altre núvol gris ha tapat els estels que per fi començava a veure.
Encara no puc creure que hagi tornat a caure a la mateixa maleïda trampa de la il·lusió i com sempre m'hagi estavellat contra el terra negre. Com tornar a mirar-li a la cara ara que el que sentia s'ha trencat abans de començar? Avui la foscor es reflexa als meus ulls com ho feia al passat, ja no tinc forces per seguir. Seguir vol dir alegrar-me del fracàs d'un altre, el fracàs d'uns sentiments. No ho puc fer.
Finalment ella llegirà aquestes paraules algun dia, no vull saber si les comprendrà o no, em sembla que desitjaria que no ho fes, que m'estalvies el sofriment de revelar el que he perdut. Em submergiré en un mar de llibres intentant oblidar-la. Les paraules seran el meu ungüent, ara que la cançó ha estat la traïdora que m'ha ferit l'anima.

Andreu Martínez