Per ella

Hi ha moments en que no voldries viure, et deixes portar per les circumstancies com si fossin inevitables, mires com la lluna resta inquieta allà dalt ignotar, silenciosa del patiment. El món dona tantes voltes que t'agradaria allunyarte, no saps el que és cert i el que és pur teatre. Et sents sol, sola. Ets un ànima solitaria, inmutable, mai no descanses. Llavors trobes algú com tu i sents que us uniu que el món per fi s'atura que pots recolzarte en algú en ella, en ell. Un petó rere l'altre, riures, la calidesa d'uns braços al teu voltant, de algu entre els teus braços. Llavors els dubtes trenquen els petons i les abraçades, l'inseguretat trenca la calidesa dels moments. I et tornes a sentir sol terriblement sol. Pero a més pateixes perque coneixes que ho tenies i ho has perdut les llàgrimes salades es tornen amarges, tan amargues que no les pots empassar. Res no et fa alçar el cap més que intentar trobar-la, trobar-lo i no veus res... t'agafes a una esperança etéria i mai trobes descans. I estàs sol, totalment sol, intentant desfer un sentiment que segueix allà i no pots. Perquè no es tracta de estar junts, sinò no no estar sols.



I jo la vaig veure allà,
bressolada per la mar,
a la petita donzella,
no sabia estimar.

El meu cor es va trobar,
retornant a la donzella,
el cor cansat d'esperar,
trista, sola, peró bella.

Li vaig donar el cor,
ella encara el guarda,
pero li fa por l'amor.




Se que ningú llegirà aixo aixì que tant és simplement necessitava deixar-ho anar.

Records rere l'obturador

The spire (Dublin)

Prat vora la cascada (Austria)

Llum i ombres (Italia desde la carretera)

 Alt bosc (Austria)

A vista de falcó (En un globus sobre Vic)

 Big Ben (Westminister, Londres)

London Bridge nocturn

Feia temps que volia ensenyar alguna que altre foto que tenia per aqui perdudes. No son gaire bones la càmera no dona per més pero bueno. : )

Pequeños versos sin dueña

Y romper las olas,
y marcar el tempo,
y bailar a solas,
y beber del viento

Morir al instante,
a cada momento,
apreciar el cante,
decir lo que siento.

Ahí ella reposa ahora
entre hojas caídas,
brisa acalladora,
horas aburridas.

Así yo la busco,
sin querer la encuentro,
con un golpe brusco,
ya está ella dentro.

Arriesgar, decir,
como tantas veces.
Callar-me, morir,
dolor, tu ya creces?

Versos silenciosos
para una doncella,
labios amorosos,
Sonrisa más bella.




Andreu

Altre cop

Altre cop, altre cop la mateixa historia. Ja no tinc forces ni per seguir. Ara que per fi veia la llum rere les boires que em cobrien els últims mesos un altre núvol gris ha tapat els estels que per fi començava a veure.
Encara no puc creure que hagi tornat a caure a la mateixa maleïda trampa de la il·lusió i com sempre m'hagi estavellat contra el terra negre. Com tornar a mirar-li a la cara ara que el que sentia s'ha trencat abans de començar? Avui la foscor es reflexa als meus ulls com ho feia al passat, ja no tinc forces per seguir. Seguir vol dir alegrar-me del fracàs d'un altre, el fracàs d'uns sentiments. No ho puc fer.
Finalment ella llegirà aquestes paraules algun dia, no vull saber si les comprendrà o no, em sembla que desitjaria que no ho fes, que m'estalvies el sofriment de revelar el que he perdut. Em submergiré en un mar de llibres intentant oblidar-la. Les paraules seran el meu ungüent, ara que la cançó ha estat la traïdora que m'ha ferit l'anima.

Andreu Martínez